Autor: Alki Zei

Any d'edició: 2009 Barcelona

Editorial: Cruïlla

És de gènere narratiu, ja que és una novel·la. No és romàntica ni d’acció ni fantasia... simplement és la biografia d’una nena de tretze anys que podria ser real o no, no ho sé.

La Konstantina té problemes. Els pares s'han separat i ella no s'havia adonat que passés res. Ara, mentre els pares resolen les respectives situacions, l'han enviat a Grècia, a casa l'àvia, amb qui mai no s'havia entès. Deixar Aquisgrà, la bonica ciutat alemanya on els pares exerceixen de professors de grec, i de passada escola i amics, no millora gens la situació. La Konstantina frisa perquè arribi l'estiu i el pare o la mare la vagin a buscar per tornar a la vida d'abans, encara que sigui diferent. Però els projectes s'esguerren i l'equilibri psicològic de la noia trontolla. Les pastilles que li dóna el seu amic semblen tranquil·litzar-la, però no és així. Les coses s'emboliquen encara més i ella i l'àvia, que l'entén més que no es pensa, hauran de buscar una dràstica solució                                  (http://www.cavallfort.net/cavallfort/ca/tria-i-remena/recomanem.html?id=415)

 És un relat que tracta sobre la fragilitat emocional que comporta a una adolescent de tretze anys, no gaudir d’un entorn  afectuós i segur. No em sento identificada amb la protagonista, però em va cridar l’atenció com una nena de tretze anys, pot caure en les drogues sense adonar-se'n, per culpa del que està vivint.

El vaig escollir perquè em va cridar l’atenció en llegir-me la sinopsi.

No és un dels llibres que més m’ha agradat ,  però el recomano als adolescents de tretze i catorze anys, ja que és un llibre interessant de llegir.

Ahir, dia 1 de febrer vaig anar a Barcelona d’excursió amb la meva classe.

La finalitat d’aquesta sortida, era la d’aprendre una mica més sobre la Barcelona medieval.

La tutora, va portar a la seva filla, Mariona, que ens va fer una mica de guia, ens anava explicant coses a mida que anàvem caminant per aquells carrers.

Vam anar amb la línea lila de metro des d’Artigues fins a la parada Passeig de Gràcia, des d’allà, vam anar caminant fins a Plaça Catalunya, on vam esmorzar i vam aprofitar per a fer-nos fotografies.

h

El front, és a la part superior de la cara.
Suposo que tots, quan erem petits, teniem aquesta part més present dia a dia, ja que és on anaven a parar quasi tots els cops.

Jo tinc una cicatriu d’un cop que em vaig fer als cinc anys.

Encara m’enrecordo de com va ser tot.
Mentre corria, jugant, vaig topar amb uns maons. Em van posar uns quants punts.
Hi ha gent que té el front més petit, més gran... alguns calbs diuen que són de front ample, en comptes de dir que son escassos de cabell.
Hi han persones a les que se’ls veu, que l’amaguen i d’altres que se’l tapen amb el serrell.
Jo intento portar-lo visible quasi sempre, ja que la meva mare diu que m’afavoreix més portar el front lliure que amb el serrell a la cara...

Em dic Clara, és un nom senzill i fàcil de pronunciar encara que quan me’l pregunten, l’he de dir un parell de vegades, ja que la majoria de persones primer entenen Carla.

La gent amb la que no tinc molta relació, sense voler, em diuen Carla, Claudia, Carol...
Se'ls venen al cap tots el noms que comencen per C, menys Clara.
Estic satisfeta amb el nom que la meva mare va escollir, ja que el meu pare em volia posar Rocio, encara que Clara també li agradava.
No tinc posat cap sobrenom, m’agrada que m’anomenin pel meu nom.
Clara, és d’origen llatí i significa diàfana, daurada, de sentiment nets i purs. La seva festivitat és l’11 d’agost.

1- Em desperto, obro els ulls, m’aixeco a mirar l’hora i són dos quarts de cinc de la matinada. Encara em queda una hora i tres quarts per dormir.

2- El llevar-me i arreglar-me per arribar a l’institut amb l'esperança de trobar-me a aquella persona.


3-Estic a la classe a l’una i toca el timbre. Quina alegria. Pensava que sortíem a les dues, però és dimecres.

4- Estic a la classe intrigada per la nota que hauré tret a l’examen. El professor em posa el full a la taula amb un nou.

5-Al tornar de l’institut, truco al timbre de casa meva i ja oloro l’aroma del meu menjar preferit.

6- Arribo a casa l’ entrar per la porta, arriben en les meves germanes petites a donar-me una abraçada.

7- Tinc tota la feina feta, la motxilla i la roba preparada per demà. Per fi em puc connectar al Messenger sense preocupacions.

8- Em toca un examen, del qual no he pogut estudiar i arriba un professor de guàrdia anunciant que l’examen no es fa perquè no ha vingut la professora.

9- Quan estic a un lloc públic, i de sobte, sento la cançó del meu grup preferit.

10- La satisfacció que sento d’haver fet una bona compra, quan torno de comprar-me roba.